El director de la Fundació Pere Mata a les Terres de l’Ebre, Toni Coello, explica esta setmana en una entrevista amb esta publicació que l’entitat que dirigix —i que és el principal proveïdor de salut mental pública al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre— se centra en les patologies mentals greus. D’aquí es pot inferir que estes són les que inhabiliten les persones que les patixen i que, en canvi, els casos menys greus s’escolen per un sistema públic encara mal armat en matèria de salut mental. Estos casos se sumen als que, com se referix explícitament el director de l’operador sanitari a les comarques ebrenques, se poden diagnosticar com a malestars emocionals i que no són atesos com cal —més enllà d’una recepta de Prozac del metge o de la metgessa de capçalera— dins de la xarxa sufragada amb recursos públics.
Massa persones tenen encomanat el seu benestar psíquic a l’economia familiar, que és la que s’ha de fer càrrec de la nòmina de psicòlegs i psiquiatres que exercixen —molts no tenen alternativa perquè no hi ha oferta en la xarxa pública— en un sistema privat convertit en un negoci ingent i indecent. Hi ha molts trastorns i malestars emocionals que requerixen teràpies llargues i que potser no són prou greus perquè se’ls destine algun dels insuficients recursos públics, però que condemnen les persones més vulnerables a llargues malalties, dures i invisibles. Estos individus potser no estan prou malament per a rebre l’atenció d’un sistema públic limitat, però tampoc estan bé per a tindre una qualitat de vida suficient. Este és potser un dels grans reptes de l’estat del benestar.
